Diumenge, 12 d'agost de 2012



Preparant un nou dia



Després d’un esmorzar de categoria sortim amb ganes renovades per afrontar una nova etapa del Canal du Midi. Fem uns vuit quilòmetres d’asfalt fins que arribem a Argens – Minervois.



La temperatura és ideal. Els quilòmetres van passant ràpidament. Hi ha alguns trossos sense ombra però intentar arribar a l’ombra es converteix en un estímul. Passem per l’enclusa d’Argens. Parem un moment per veure les característiques i la sorpresa és evident: la propera enclusa la trobarem després de cinquanta tres quilòmetres!!! Fins ara havien anat bastant seguides, des d’una distància de cinc-cents metres fins a sis quilòmetres. Aquesta distància supera les nostres previsions. Trigarem en veure el ritual del vaixell tancat en l’enclusa, el patró conduint-lo suament, els ajudants lligant les cordes i l’operari amb el comandament automàtic, omplint o tancant l’enclusa. Ho hem vist moltes vegades, ens hem acostumat però potser ho trobarem a faltar. A partir d’ara el canal es reduirà als vaixells navegant a 10 Km/h, els pescadors, els arbres que el delimiten, els poblets i... la pròpia vida del canal.



Pont-canal de Répudre.
Construit l'any 1676,
primer de França, segon del món

Avancem per alguns trossos que no tenen res a veure amb el paisatge que ens acompanyat. Desapareixen temporalment els plataners i són substituïts per pins o alguns pollancres. Passem per algunes parades nàutiques: Roubia, Ventenac, Port-la-Robine...

Els quilòmetres passen sense adonar-nos. Sembla que ens estem acostumant a la vida en el Canal du Midi. Passem per primer pont que es va construir en el canal. Després d’unes tres hores pedalant, amb les aturades pertinents decidim dinar en Capestang.

Segons els càlculs deuen faltar uns deu quilòmetres. Es veu el campanar del poble. Tenim ganes d’arribar però unes quantes corbes del canal fan que la distància sigui tres o quatre quilòmetres més llarga. Aquests quilòmetres se li fan molt llargs a en Pau.

Capestang és el lloc ideal per fer l’aturada. Hi ha molts serveis, ambient a les dues bandes del canal, el poble per si l’oferta que hi ha al costat del canal es considera insuficient...



Lloc d'avituallament



Creuem el pont i en el primer restaurant que trobem, en el qual veiem moltes bicicletes aparcades, preguntem. La resposta és afirmativa, a més podrem passar a l’interior que sembla que la temperatura serà més agradable. Els cambrers és mouen a tota velocitat. Sembla que tot anirà ràpid.

Arriba una parella de cicloturistes catalans i seuen davant nostre. La noia no arriba en gaire bon estat. Demanen gel i se’l posa a sobre del genoll. Els hem vist anteriorment. El noi, que anava molt fort, intenta animar-la però el sobreesforç ja està fet.

El desajust a l’hora de servir els plats és enorme. La confusió entre els cambres és evident. Demanem a un, a l’altre, a l’altre... Malgrat l’espera, la set no té límits: ens vam beure cinc ampolles d’aigua!

La parella catalana no vol perdre més temps. Continua fent camí.



Al cap d’una estona sortim nosaltres. Fa calor però les estones d’ombra fa que s’avanci bé. Al cap de set o vuit quilòmetres passem per Poilhes. Davant del cartell informatiu veiem el trio d’Osca – Sant Feliu de Llobregat. Hi ha un tros d’asfalt paral·lel al canal. En Pau no dubta en agafar-lo. Les estones d’asfalt constitueixen per a ell un descans. Tornem a recuperar el camí de terra. Aviat arribarem al túnel de Malpas, lloc emblemàtic del recorregut.

Uns dos-cents metres abans ens avança el trio. Ens saludem, comentem els dos dies que no ens hem vist i ens fem una foto de record.



Davant del Túnel del Malpas



Per superar el túnel cal fer la pujada més llarga i pronunciada de tot el recorregut. Mentre ho anem superant la ment no deixa de pensar en l’obra d’enginyeria que va suposar la seva construcció en el segle XVII. Després de superar-lo una petita baixada d’asfalt i es recupera el camí per la marge esquerra del canal. Queden uns deu quilòmetres per arribar a Beziers. Cada vegada hi ha més barquetes en el canal, gent caminant sota els plataners i se sent una mica de remor de la carretera que passa al costat. En un pont que hi dos o tres quilòmetres abans ens aturem i tornem a coincidir amb el trio. Veiem que sota del pont i al costat d’un creu que assenyala un enterrament hi ha un fent la migdiada. Deu ser un lloc molt tranquil, segur.

 Seguint els darrers quilòmetres fins a Beziers on l’ambient turístic es va ensumant. En Beziers ens trobem amb les encluses de Fonséranes. Són set encluses que constitueixen tot un espectacle.

En aquest punt ens acomiadem del trio i seguim direcció l’estació SNCF de Beziers. Per arribar cal seguir una carretera asfaltada que enganya una mica doncs es veuen els cables del tren però l’estació està a l’altra banda. Cal superar les darreres rotondes i... hem arribat a l’estació de Beziers.



Hem arribat a Beziers



Donades les dificultats per trobar allotjament els dies anteriors i vistes les proves de la dificultat de trobar allotjament (a més és diumenge i hi ha espectacles taurins) comprovades la nit anterior a través d’internet; agafem el tren direcció Avignon que ens portarà a Adge. Mentre arriba el tren anem a saludar amablement a la màquina de vending. Ens col·loquem en la via, fem temps i al cap de pocs minuts arriba el tren esperat.

Després d’un quart d’hora aproximadament, arribem a Adge.

Anem al pàrquing de l’estació i comencem l’operatiu invers al dimecres. Muntem la baca i els portabicicletes. Les lliguem i carreguem les alforges. Ens canviem i anem al bar Avenue, on volem donar oficialment per acabada la travessa del canal i, si és possible, saludar a Pepe (malgrat no es mencioni en les cròniques diàries, cal dir que va ser una icona i un motiu dels molts comentaris que vam fer en torn a ell i la seva actitud el primer dia).

Anem al bar Avenue i ens prenem un refresc. Comprovem que Pepe no hi és. Deu ser el seu dia festiu, sospitem.

Reprenem el camí de tornada i, sense cues ni calor, després de fer l’aturada prescriptiva en la Porta Catalana, arribem a Mataró a les 00:06 del 13 d’agost, dilluns.

Quilòmetres de Canal de Midi recorregut: 208 Km

Quilòmetres totals: 272 Km

Etapes: quatre

• Toulouse – Castelnaudary
• Castelnaudary – Carcassonne
• Carcassonne – Lezignan – Les Corbiéres
• Lezingnan – Les Corbiéres – Beziers

Promig de quilòmetres per etapa: 68 Km / etapa

Dissabte, 11 d'agost de 2012

Sortim de Carcassonne

Ens llevem i anem a esmorzar a un bar que vam veure la nit anterior com a interessant. A aquella hora hi ha poca gent al carrer i la temperatura és molt bona comparat amb la nit que hem passat sense aire condicionat a l’hotel.

 Esmorzem. De tornada a l’hotel passo per un supermercat per comprar aigua. Abans d’arribar a l’hotel ens trobem amb una parella de catalans que estan fent el canal i ens pregunten on s’agafa el camí.


 

Enclusa camí a Homps



Recollim les alforges. Anem al pàrquing. Les carreguem. Agafem el camí. En els primers quilòmetres gaudim de la companyia de veïns de Carcassonne que aprofiten aquesta hora per fer esport, caminant o corrent. El camí és molt variat, de vegades estret, de vegades ample, amb trams de grava, amb ombra, sense... El que és comú és que el canal el tenim sempre a la nostra esquerra. Passem per l’enclusa Saint Jean, enclusa de Fresquel, de Èvêque... fins arribar al port de Trèbes. No sé si per l’hora què és, perquè aquest tram no està tant concorregut o per qualsevol altre motiu, només ens trobem amb una parella d’estrangers d’edat avançada i que com la seva edat van avançant a ritme segur. Quan ens acostem a ells ens deixen passar. De vegades aquesta coincidència es dóna en el camí, d’altres en una enclusa o d’altres en els trobem fent un cafè que els mateixos s’han fet amb el material que porten a les alforges.



Trio de campions

Passem per Ventenac-en-Minervois on un antic castell ha estat rehabilitat com a celler on es poden degustar els vins de la regió (molt rica en vins). Avui, donades les experiències d’ahir i consultada la guia a fons, volem arribar el més ràpid possible al lloc de destinació: Homps. La guia diu que no hi ha massa oferta d’allotjament i parla d’un poble (Lezignan - Les Corbiéres) com a un punt interessant d’allotjament encara que no està en el canal, cal fer una desviació.

Arribem a Homps cap a la una. Primer de tot investiguem a fons els tres o quatre llocs susceptibles de trobar una habitació. Després de fer una volta pel poble (s’acaba ràpid) tornem a l’Auberge de l’Arbousier, que havíem passat abans. Preguntem i esperem la resposta que ve de l’interior. Complet. Tornem al poble. Passem per un celler (Chevaliers de Malte) que té el mateix nom uns apartaments que anem buscant i que no trobem. En el celler ens indiquen on estan. Fa una calor sense paliatius. En aquests apartaments truquem al timbre diverses vegades, deu ser l’hora de la becaina. Ningú ens contesta però jo he vist algú que es mou a l’interior. Finalment surt una clienta i ens diu que la senyora no hi és i que no sap quan tornarà però que tots els apartaments estan ocupats. De tornada al port passem per un petit hotel on preguntem i obtenim la mateixa resposta. Ens aturem i fem una planificació del que queda de dia: primer de tot anar a dinar i mentre dinem planifiquem l’operatiu de l’allotjament.

En la zona del port hi ha molts bars amb terrassa. Preguntem en un que té unes taules al carrer i des de les quals podem vigilar les bicicletes. Ens diuen que no pot ser, que ha de ser a l’interior o que busquem un altre lloc. Fem això últim. Al costat hi ha un altre que té terrassa i aparcament per a bicicletes. Preguntem i la resposta és afirmativa. Fa molta calor però com a mínim ja tenim solucionat el tema del dinar. Després d’haver demanat i mentre esperem decidim que podem agafar la guia i mirar l’oferta d’allotjament que hi ha més endavant encara que ens haguem de desviar del canal. La primera trucada a l’Hotel Restaurant le Relais des Corbiéres dóna el resultat previst. Ja tenim l’habitació triple garantida. Els dic que arribarem aproximadament a les cinc.

En acabar de dinar hi ha qui pensa que podem fer una migdiada i altres pensen que és millor anar fent camí. Anem avançant cap a Argens – Minervois on ens desviem cap a la dreta i després de passar un pont de ferro sobre el riu Aude i una rotonda anem en direcció Lezignan – Les Corbiéres. Després de cinc quilòmetres d’asfalt amb les aturades oportunes en les poques ombres qui hi ha arribem al poble. La pista és la carretera nacional Carcassonne – Narbonne direcció Narbonne. Anem en aquesta direcció però després de les experiències d’altres dies m’aturo en un celler per preguntar. La noia no és del poble i no sap on està aquest hotel. Seguim en aquesta direcció i ens aturem en un supermercat. El primer client al qual pregunto no ho sap i m’adreça a la caixera. Aquesta em diu que està a un parell de quilòmetres i que és un edifici que està a l’esquerra de la carretera i es veu bé. Anem per la pista bona.

Al cap d’una estona arribem. Entrem i m’adreço al cambrer com la persona que ha fet la reserva de l’habitació triple. La seva cara és d’incredulitat. Em diu que no s’ha fet cap reserva aquest dia, que tot està ple. Li dic que he trucat i he parlat amb una noia, li ensenyo la guia d’on he tret el número de telèfon i el telèfon mòbil on ha quedat enregistrada aquesta trucada. Em diu que hi ha un error en la guia, m’ensenya una targeta del seu hotel i, evidentment, el número no correspon al de la guia. Ens prenem uns refrescos. Tornem al trucar al telèfon que hi ha enregistrat en el mòbil i torna a aparèixer la noia que m’ha atès al migdia. Li passo al cambrer. S’expliquen en francès que l’hotel es diu Mas d’en Gaujac i  que està en direcció a l’autopista A61 direcció Montpellier. El senyor ens ho explica i ens diu que hi ha uns cinc quilòmetres. Desfem el camí, tornem al poble i girem cap a Les Corbiéres. En arribar al polígon industrial i la zona comercial preguntem en una benzinera. La dependenta ens diu que està a uns dos-cents metres. Hem arribat!!!



Ens ha costat, però ho hem aconseguit

Entrem a l’hotel. Ens identifiquem. Deixem les bicicletes en una terrassa interior lligades a un arbre i pugem a l’habitació. Aquesta nit tindrem un llit per a cadascú a més d’aire condicionat. Descansem una mica i rentem la roba.

En aquest hotel soparem i esmorzarem.

El sopar és brutal i l’esmorzar el millor de tots els dies. Ha costat trobar-lo però ha valgut la pena. Cal rectificar l’adreça o el telèfon en la guia del Canal du Midi.

Divendres, 10 d’agost de 2012

Sortim de Castelnaudary, reculant un parell de quilòmetres fins al poble on es torna a agafar el canal.

Agafem el camí i encara que continua sent pla, amb les encluses, els ponts, els plataners... hi ha diferència respecte el primer dia: el camí no està asfaltat i es nota alguna clapa d’ombra donat que hi ha alguns arbres que s’estan repoblant.

En aquesta zona no es veu tants veïns corrent, els pobles estan més espaiats. Quasi la totalitat de gent són cicloturistes que estan fent aquest camí.



Els ànecs tranquils, abans de que passés el gos



Ens trobem amb una parella d’alternatius, que van amb les bicicletes, el remolc i els gossos. Un dels gossos espanta uns ànecs que estaven plàcidament a la vorera del canal. Després content de la seva actuació, els persegueix i es fa un bany en el canal, tot i que està totalment prohibit.



També veiem una parella amb un gosset i la noia amb dificultats físiques.

Les encluses es van succeint. El pedaleig constant fa que al cap d’unes hores d’haver sortit ens vingui el pensament de desviar-nos i sortir a un poble per fer l’avituallament. Mirem en la guia i aquesta ens indica que el poble més proper és Villesèquelande. Encara ens falten alguns quilòmetres però ens anima el fet de saber que aviat pararem.



Panoràmica del canal

La desviació cap al poble està a l’esquerra del camí. El poble està a uns cinc-cents metres aproximadament. Quan arribem tot està en absoluta calma però tot ben retolat. Anem passant els carrers amb l’únic objectiu d’arribar a la botiga.

És una botiga petita però molt ben ordenada i assortida. Hi ha de tot: tabacs, premsa, fruita, menjar per emportar, pa, embotis... Dubtem si un entrepà d’embotit (fa molt bona pinta) o una pizza per encarregar i que la fan al moment. Inicialment la proposta és u a dos, però finalment guanya el consens i tots demanem pizza. El meu precari francès i les ganes de broma del depenent fan que m’emboliqui jo mateix i de les tres pizzes que he demanar només demani una correctament. Evidentment, vaig encertar únicament la meva.

Cal dir que com que és la única botiga i deuen estar a punt de tancar (tanquen a la una) la afluència és massiva: gent del poble, turistes, gent que fa el canal...

Després de l’espera ens la mengem a fora assentats al voltant d’una taula. Fa molta calor però estem a l’ombra. Després d’acabar demanem uns gelats.

Abans d’acabar de menjar-nos-els ve l’amo i ens diu que ha de tancar. Això ens obliga a acabar una mica més ràpid i tornar a la nostra feina.

Abans d’abandonar el poble faig una aturada en la font que hi ha a la plaça i em remullo el cap i una mica el cos.

Els he dit que m’esperin en el camí perquè el trajecte del poble al canal no té cap ombra i la calor és brutal.

Quan arribo al camí els hi faig un senyal perquè continuïn. En aquest moment en trobo amb un noi que ve en bicicleta i se m’adreça en francès demanant-me a quina distància es troba el poble. Li contesto en castellà i la seva cara de sorpresa és evident. És el noi que anava amb la noia i el gosset.

Li comento que la botiga ha tancat i que no hi ha cap altra al poble. Mirem la guia i informa que en poble hi ha els antics bugaders on hi ha aigua potable.

Ens acomiadem i continuo el camí.

Vaig força ràpid però en costa agafar-los. M’han tret molta avantatge i a més el camí de vegades és estret i s’ha d’anar amb compte amb els que venen en sentit contrari.

Finalment els trobo perquè m’estan esperant en una ombra. Ben fet.



Canal, cafè i gelat



El nen, castigat



Continuem el camí. Avui l’etapa és més curta. La intenció és arribar a Carcassonne. Fem una altra parada en una enclusa que té servei de bar i unes taules i ombres a sota d’uns arbres que la fan molt temptadora. Mentre demanem un cafè amb gel i un gelat arriba un trio (dos nois i una noia) que aparquen la bicicleta a sota d’un arbre i comencen a intentar arreglar una roda. Un d’ells se’ns acosta i ens demana si tenim parxes. Li contestem en castellà i se sorprèn. Li dono tot el que porto perquè el mateix se serveixi. M’expliquen que han punxat tres vegades i que no hi ha manera. Torno a la taula i els explico que tenen pinta de ser aragonesos. Després de prendre’m el cafè torno al taller d’operacions. M’expliquen que ja ho han arreglat però que el pegament estava sec (és el pegament del Camino del Norte – agost 2010). Parlant de la procedència, dos són de Osca i un és de Sant Feliu de Llobregat. Ens acomiadem, quedant per veure’ns en la Cité per prendre una cervesa fresca. Cap a les quatre de la tarda arribem a Carcassonne on el camí es converteix en carril bici. La calor és inhumana.



La Cité és nostra!!!

 Anem pels carrers de la ciutat buscant “centre ville”, negociant els cotxes, semàfors i tot el que hi ha al davant. Passem per sobre del riu Aude i queda a la dreta la “Cité”. Anem buscant l’Etap Hotel que està un quilòmetre més enllà a l’esquerra.



Arribem. Entrem. Esperem que la recepcionista atengui una trucada telefònica i a una clienta que està davant nostre. Quan ens toca li preguntem per una habitació triple. Ens responen que només li queden dobles i quin és el preu. Ens mirem i pensem que podem buscar una opció més interessant. Tornem al centre on està l’hotel Ibis (havíem passat abans per davant). Preguntem i ens contesten que està tot ocupat. Ens informen que més endavant (d’on venim hi ha altres hotels com el Mercure i a mà dreta l’Hotel Quatre Corones). Quan surto i ho comento en Rafael em diu que li digui si pot fer el favor de trucar per saber si hi ha places o no. Torno a entrar i li faig aquesta pregunta. Truca i la resposta és que tot està complet. Ens invita a anar a l’Etap Hotel. Abans d’anar mirem com és l’Hotel Quatre Corones (quatre estrelles, fantàstic!!!). Tornem enrere cap a l’Etap Hotel. Quan arribem li diem que volem dues habitacions dobles. La Nancy (nom que té a la xapa identificativa) ens informa que ara no en té. Ens diu que tot està complet i que anem al centre a l’Oficina d’Informació i Turisme. Mentrestant arriba un altre client que li pregunta per una habitació doble. Li contesta quin és el preu. El client li diu que tornarà per donar-li una resposta. El meu mal humor va in crescendo. Per sort hi ha una màquina de vending. L’anem a visitar per veure quin és el seu estat d’ànim. Es troba en millor situació que nosaltres. Fem un intercanvi de mercaderies i diners amb ella. Donat que la nostra intenció és de no moure’ns, la Nancy comença a fer trucades per buscar-nos una habitació. Truca una vegada, dues,... i a la tercera ens troba una habitació en l’hotel Bristol, just davant de l’estació de SNCF de Carcassonne i al costat del canal. Ens diu el preu. Em demana el nom perquè prenguin nota en l’altre hotel i ens acomiadem. Tornem a passar pel pont de l’Aude per quarta vegada en les dues darreres hores però ara amb la sensació d’una victòria en una dura batalla. Preguntem a una senyora on està la “Gare” i arribem a l’hotel. Ens atenen amb molta amabilitat. Un dels nois diu que parla una mica de castellà. Envia a un company seu perquè ens ensenyi on està el garatge. Deixem les bicicletes i pugem a l’habitació. És una habitació antiga (com tot l’hotel), semblant a una suite, amb dues estances separades per una porta. A cada estança hi ha un llit de matrimoni. Des del balcó es veu l’estació i el canal. Tot és perfecte... però no té aire condicionat.

Recuperem forces

Després de dutxar-me m’ofereixo per anar a buscar líquid fresc on sigui. Només cal creuar el carrer per anar a l’estació. Les begudes no estan gaire fresques però passen ràpid. Ens estirem al llit per descansar, veure la televisió, intentar connectar-nos a internet (va ser impossible degut a l’aplicatiu de l’hotel). Després del merescut descans anem a fer de turistes. Caminem pels carrers de Carcassonne en direcció a la Cité. Una mitja hora més tard arribem. Gaudim de l’ambient 100 % turístic que hi ha. Passegem. Fem una volta que finalment acaba amb el pensament d’anar a sopar. A més avui és l’aniversari d’en Pau (quinze anys). Per molts i molts anys!!! Tornem a una plaça plena de terrasses. Mengem unes pizzes en una taula de la terrassa malgrat haver demanat l’interior. El temps d’espera és important. El cansament, la calor, el temps d’espera, la inanició (havíem dinat en Villesèquelande a quarts d’una i són les deu passades), el relaxament.... en Rafael té símptomes de lipotímia que resolt amb molta habilitat bevent del Nestea d’en Pau.

Després de sopar desfem el camí, ara amb una temperatura més agradable i tornem a l’hotel.

 

Dijous, 9 d'agost de 2012

 Ens llevem i anem a esmorzar. Veiem que les bicicletes estan al lloc on les havíem deixat. L’esmorzar està basat en dolços, cereals, llet, melmelades... però trobo a faltar alguna cosa “salada”.

Sortim de l’hotel i ens fem una foto “record” de l’inici de l’etapa.



Primera etapa. Ál darrera, l'estació de Toulouse



Només cal creuar el carrer per trobar-nos el canal i al darrera l’estació de l’SNCF de Toulouse. No veiem ningú de “confiança” i ens fem una “autofoto”.

Agafem el camí paral·lel al canal, que passa per sota d’alguns ponts on veiem alguns que han dormit allà amb les restes del sopar i de la nit (que ha estat llarga). El camí és molt transitat per gent que camina, patina, corre, va en bicicleta. Una autèntica delícia que li agradaria tenir a moltes ciutats.

La sortida de Toulouse és bastant llarga: quatre, cinc o més quilòmetres.

A mida que ens allunyem de la ciutat el número de persones va disminuint però es continuen veient persones fent esport i cada vegada més, gent que va en bicicleta i que també fan el Canal (això es veu per les alforges o carrets que porten incorporats).

Una aturada en el camí



Port de Ramonville



Als pocs quilòmetres passem pel port de Saint Sauveur que té realment un aparença de port amb uns quants vaixells que sembla que fa molts anys que estan amarrats. Posteriorment el Port de Ramonville. També passem per algunes encluses que estan en ple servei. Després d’unes hores de pedalar amb algunes parades per beure aigua i fer alguna foto, decidim fer una parada una mica més consistent per menjar quelcom. Mirem la guia i sembla que el lloc més adient sigui Ayguevives. Dit i fet.

Ens desviem del Canal i sortim a una carretera que està en obres. Dubtem i preguntem a uns operacions de la construcció. Ens indiquen on està el poble. La carretera està tallada, per tant no hi ha circulació de cotxes, només alguna autocaravana despistada. Arribem al poble sense sobrepassar la velocitat màxima (hi ha un radar). En Pau em sembla que passa a uns 28 Km/h, en Rafael a 30 Km/h i jo a uns prudents 12 Km/h.

El poble respon al que diu textualment la guia: “l’únic destacable en la població és l’església, construïda amb totxo vermell amb un campanar d’espadanya semblant al de Villegranche-Lauragais”.

De fet cal destacar que tot estava tancat i que l’únic bar que vam trobar obert tenia més interès en despatxar qualsevol mena de loteries i apostes que en fer-nos els entrepans que demanaven. Amablement ens van dir que no. Un client es va oferir a acompanyar-nos al supermercat que hi ha a les afores del poble (en el sentit contrari que havíem vingut). El senyor que ens acompanyava en bicicleta tenia tal forma física que aviat ens va perdre de vista i vam arribar al supermercat per les indicacions que ens va donar l’amo del bar.

En l’InterMarché vam entrar en dos torns perquè algú s’havia de quedar guardant les bicicletes. Mentre jo feia la guàrdia se’m va acostar un ciclista amb bicicleta de carretera i em va demanar si tenia eines perquè el disc del fre se li havia quedat encallat. Li vaig deixar les eines i mentre feia la reparació va tenir de preguntar-me d’on veníem, quina ruta estàvem fent i que ell havia fet aquest estiu una travessa pels Pirineus (des de l’Atlàntic fins Andorra).

 Quan van sortir del supermercat vaig entrar a comprar el dinar.

Vam dinar a la porta del supermercat. Un dinar ràpid però adient a les circumstàncies. Després vam reprendre la marxa passant per més encluses, algun port i a l’esquerra o la dreta algun poble com Montesquieu – Lauragais, Gardouch, Villefranche-de-Lauragais, Port-Lauragais (on hi havia una gran concentració de vaixells, golondrines plenes de turistes que anaven fins a la propera enclusa i a l’esquerra del camí un llac que vaig mirar si hi havia algun lloc habilitat al bany i que feia una pinta immillorable.



Després de dinar l'ombra s'agraeix



Després vam passar pel lloc on les aigües de la Muntanya Negra es desvien cap a una vessant o l’altra (Atlàntic o Mediterrani) i que és el lloc de més altitud (190 metres).

En aquest punt ens vam “despistar” i vam seguir un GR en lloc del Canal. Aquest GR anava seguint un canal que cada vegada es feia més estret i el camí anava fent una lleugera pujada. Aquest camí va acabar al cap d’un parell de quilòmetres en una carretera (Coll de Narouze). Vam decidir si tornar a baixar i buscar el camí del Canal o seguir per la carretera fins a Caltelnaudary. Vam triar la segona opció. Van ser uns deu quilòmetres de carretera nacional (la que va de Carcassonne a Toulouse) però que es van fer interminables entre la perillositat dels cotxes i la calor (al voltant dels 40º).



Castelnaudary - Le Gran Bassin



Arribats a Caltelnaudary vam seguir els carrers cap a centre de la vila. Li vaig preguntar a una senyora per l’Etap Hotel de Castelnaudary i ella en va contestar per un altre hotel que estava en el centre. En la plaça on està l’Oficina d’Informació i Turisme ens van informar i vam anar a l’Etap Hotel, que està en les afores i en un polígon industrial.

Afortunadament hi havia habitació. Les bicicletes les vam guardar també en la nostra habitació fent una mica de tetrix. Abans vam fer bona cura de la màquina de vending, que va notar la nostra arribada.

Vam sopar en un restaurant que hi havia al costat de l’hotel. No hi havia masses ganes d’anar al poble, que estava a un parell de quilòmetres.

Dimecres, 8 d'agost de 2012

A l’hora prevista els tres expedicionaris parteixen cap a l’aventura.

En Pau detecta que una bicicleta es mou i vibra una mica. En la benzinera de l’Alcampo, aprofitant que s’ha de posar benzina, se li donen un parell de voltes més al sistema d’ancoratge i tot a punt.

Anem avançant a una velocitat adequada al cotxe i la baca: uns 80 Km/h.

Per anar a aquesta velocitat no cal anar per l’autopista, que agafem passat Figueres.

Primera parada: àrea de servei de la Jonquera. Esmorzem i aprofitem per mirar que tot el dispositiu estigui en les condicions inicials.

Continuem el camí, passem la frontera i continuem per l’autopista.

Tot funciona perfectament. Passat Beziers surt la desviació cap a Adge. A partir d’aquest moment, les carreteres locals tenen moltes rotondes, cues de cotxes de gent que deu anar a la platja o simplement està de vacances. Els quilòmetres no avancen tan ràpidament. De dos carrils es passa a un. Una rotonda, una incorporació... No sabem quants quilòmetres falten per arribar a Cap d’Adge perquè no surt cap indicació però si que veiem un que diu que Adge està a quatre quilòmetres i com que sabem que en aquest poble sí hi ha estació de tren, decidim anar a Adge, encara que abans passem per l’aeroport de Beziers-Cap d’Adge per allò de la claredat de les indicacions.

Arribem a Adge i després de fer unes voltes turístiques pel poble amb la intenció de trobar un aparcament vigilat (i al ser possible, soterrani) pel cotxe, acabem en el pàrquing de l’estació, que no és ni vigilat ni soterrani però que té a favor la seva situació respecte la següent etapa: el tren.

Descarreguem les bicicletes i desmuntem la baca. Tot queda perfectament ordenat i res a la vista.

Anem a l’estació a treure els bitllets. Després de fer les gestions, com que ens queda una estona d’espera (aproximadament una hora) anem a un bar que hi ha davant l’estació per fer un dinar ràpid.

En aquest bar ens mengen un entrepà i coneixem indirectament a un personatge que ens marcarà tots els dies: no sabrem mai el seu nom però l’anomenarem “Pepe”.



El tren ens porta a Toulouse

 Després de l’incident provocat pel geni de Pepe, ens anem a l’estació. Validem els bitllets i baixem per un soterrani que dona accés a la via direcció Narbonne.

Agafem un tren que va cap a Perpignan però que nosaltres haurem de deixar en Narbonne. Allà fem una escala d’uns ¾ d’hora i agafem l’altre tren que ens condueix a Toulouse.

El viatge es pot considerar ràpid, malgrat els inconvenients de la forta calor, que no hi ha espai per les bicicletes (tot està ocupat) i que el cansament del dia comença a notar-se.

Arribem a Toulouse. En l’estació ens orientem i veiem ràpidament que hi ha oferta hotelera a prop de l’estació. Contrastant les característiques que diu la guia respecte l’hotel que tenim endavant, anem a l’hotel Icare. Afortunadament hi ha habitació triple i podem deixar les bicicletes en una mena de pati interior.



La Plaça del Capitoli de Toulouse



Aprofitem tot el que queda de tarda per fer una mica de turisme, fins a l’altra banda del riu Garona, passant per la plaça del Capitoli, la catedral. Sopem en un restaurant Hippopotamus que li fa molta il·lusió a en Pau.

El restaurant on vam sopar

Preàmbul





Prepartius abans de marxar



La idea de fer el Canal du Midi ja portava uns quants anys pel meu cap. Era una idea que sempre l’havia vist com a molt factible, realista, res agosarada… Després d’haver fet el Camino del Norte durant l’estiu del 2010, calia fer un pas endavant no en la dificultat sinó en una nova vessant: la familiar. Aquesta proposta semblava que tindria tots els atractius: estiu, família, planera, ombra, França o millor dit el Sud de França,... Quan la vaig presentar en “societat”, el tema no va anar malament. És cert que la idea original era fer des de l’Atlàntic al Mediterrani (de Bordeus a Cap d’Adge), però per donar-li més punts a la seva viabilitat vaig pensar que retallar-la (en temps de retallades!!!) no seria mala idea. La planificació es va fer sempre pensant en la meitat: de Toulouse a Cap d’Agde. La proposta es va anar escampant als possibles usuaris i en un principi ningú va anar dient que no, excepte algú que no se li va preguntar i que havia d’anar “d’ofici” (en Pau). El grup va quedar configurat amb cinc integrants, barrejant-se la veterania i joventut amb la experiència i la il•lusió. Primer calia fer les vacances de “panxing”, després li tocaria el torn a la bicicleta. 

L'equip sembla preparat





Els preparatius van ser relativament ràpids: alforges, portabultos, baca de cotxe, portabicis, ... El viatge d’anada i tornada s’havia de fer en tren, meitat Renfe i meitat SNCF. Les dificultats per portar les bicicletes amb la Renfe i la reserva del bitllet (es va fer massa tard) van comportar que finalment es fes amb cotxe. Aquest desplaçament amb cotxe ens va comportar posteriorment una gran comoditat (tot s’ha de dir). La resta anava a l’aventura: no hi havia cap reserva de pernoctació feta, cada dia s’aniria improvisant. A mida que la data s’anava acostant els problemes s’anaven succeint. D’una banda en José Luis tenia problemes amb el genoll i el metge li va recomanar descans. Un menys a la llista. Dimarts, 7 d’agost, l’Esther va fer un test de bicicleta en el parc i la conclusió a la qual va arribar és que no estava preparada per assumir el repte. Dos menys a la llista. El mateix dimarts a la tarda, després d’uns quants problemes per instal•lar la baca al cotxe i collar algun portabultos, tot queda preparat per al dimecres a les 7:00.